El laberinto mágico

El Teatre Romea estrena El laberinto mágico. Inicialment, un conjunt de sis novel·les de Max Aub sobre la Guerra Civil espanyola, que José Ramón Fernández ha versionat i Ernesto Caballero dirigit. És a dir, sis novel·les a veu narrativa transformades en dues hores de teatre dialogat. Un repte molt arriscat i, en aquest cas, destinat al fracàs.

Des del meu punt de vista, no m’ha agradat la forma en què s’han enfrontat al text. Penso que quan passes d’un gènere a l’altre, has de comprendre el què l’autor vol transmetre a través de les paraules; no només el missatge, sinó les idees i sentiments que ronden pel cap dels personatges: inseguretats, insatisfaccions, impotències. Transportar l’ambient del text narrat a l’escenari, i aconseguir que l’espectador formi part de la història igual com si ho estigués llegint, però amb una sensació completament diferent, la del teatre.

Aquí és on s’ha fallat: atmosfera inexistent. Comença l’obra, acaba l’obra i jo segueixo asseguda a la butaca; no he aconseguit entrar dins la història. Els meus ulls estaven clavats a l’escenari veient com els actors i les actrius es movien per l’espai, res més.

Això és perquè la metodologia de l’obra s’ha fet pesada: “Yo me llamo…”. Una hora i mitja de contínues presentacions, de noms impossibles de recordar, d’inicis de cròniques que es queden en això, inicis. L’última mitja hora: el final de la guerra, la mort de tots. Aquest és el problema, inici i final, un rere l’altre. No hi ha temps per desenvolupar la història. És el que passa quan redueixes sis novel·les a dues hores de teatre: l’obra queda en res.

Fins i tot l’intent dels músics a introduir una mica d’expectació fracassa: la música es superposava a la veu dels actors. El que havia de ser un corrent de tensió entre uns i altres, acaba per evidenciar encara més la falta d’unió entre els elements encarregats de crear l’atmosfera màgica.

El laberinto mágico era un desig ambiciós. Una aposta arriscada que, pel meu gust, no ha sortit bé. Veig la barreja de gèneres com a un intent d’enfrontar-te als reptes impostats per la literatura. La qüestió és tenir clar el que busques i lluitar per aconseguir-ho. Potser no a la primera, però l’important és no rendir-se.

La calavera de Connemara

La Villarroel obre les portes de la temporada amb una comèdia d’humor negre de l’autor Martin McDonagh i dirigida per Iván Morales.

La calavera de Connemara ens situa al sud d’Irlanda dels anys 90. Som a finals de setembre en un poble rural sumit en pobresa. El fred comença a atacar i la foscor de l’hivern ja és a prop. És hora que en Mick [Pol López] comenci a desenterrar morts, per deixar espai als que vindran. Aquest any, a més, tindrà l’ajuda de Mairtin [Oriol Pla], i això només voldrà dir problemes.

La història es desenvolupa seguint els paràmetres clàssics de temps [una nit] i d’acció [un sol fil argumental]. En poques paraules, és una obra senzilla. Personatges marginats de la societat que es troben davant un misteri que s’acaba resolent per si sol. Fàcil. I per això, la història no és el punt fort de la representació.

Passa tot al contrari amb l’escenografia de Marc Salicrú, realment treballada i molt bonica. L’escenari es transforma en una vall misteriosa i el color verd omple la sala. El diàleg dels personatges es fusiona amb la posada en escena, i submergeix l’espectador dins l’ambient depriment i boig i alhora divertit de l’obra.

L’humor negre que desprèn el text posat en boca dels dos personatges principals és el que realment val la pena de veure. La sorprenent química creada entre Pol López i Oriol Pla dona força a la representació i provoca que no puguem apartar la mirada. Un borratxo i un ximple: la combinació perfecta. Pol López, una vegada més, impressionant. L’admiro moltíssim, quasi com una obsessió (sana). Ha aconseguit encantar-me a totes i a cada una de les obres que l’he vist actuar. No perd mai el control, té plena consciència del seu cos i sap modelar-lo davant l’adversitat que se li presenta a cada paper. Aconsegueix donar vida als personatges, els permet existir. Per altra banda, Oriol Pla -qui no coneixia- m’ha sorprès i encantat. Energètic i viu, dona impuls a l’acció de l’obra. Moviments exagerats, però totalment encertats per l’espectacle en què ens trobàvem.

Resumint, si busqueu una obra divertida amb una trama fàcil de seguir, una caracterització sublim i alguna bonica sorpresa, us la recomano molt. Pel meu gust, si hi apareix el Pol López, ja s’hi ha d’anar; però comprenc a la gent que necessita una mica més d’informació. És molt difícil trobar bona comèdia, moltíssim. Per això celebro l’èxit d’aquesta obra. Ara bé, encara es fa més complicat trobar bona comèdia que a més et faci reflexionar; no es pot tenir tot en aquesta vida.

Boscos

Quin dia de merda el d’ahir. Plovia i feia un fred de l’hòstia. Vocabulari poc adequat, però em posa de mal humor aquest temps de bojos; no havia arribat ja la primavera? On és el sol? Vull que la calor m’acariciï la pell. Sé perfectament que només fa dos dies que plou i el bon temps tornarà aviat; però és que sóc dramàtica de mena. Potser per això m’agraden tant les tragèdies. I l’obra d’ahir…

Boscos forma part de la tetralogia La sang de les promeses de Wajdi Mouawad. Què puc dir d’aquest home? Poques coses i Viquipèdia també. Però, havent vist només una peça teatral seva, ja sento dins meu una idolatria cap a ell i em desperta un profund interès per a saber més. Qui sap, podria ser que d’aquí poc construeixi un altar en honor seu o comenci una llarga investigació sobre la seva vida i obra. Hi veig un possible TFG per aquí?

Com deia, el dia d’ahir va ser una merda, i quan vaig arribar a la Biblioteca de Catalunya em trobava cansada i incapaç de “sofrir” quatre hores de teatre. Sofrir entre cometes, perquè va ser escoltar els primers versos i Uau! Definitivament vaig sofrir, però de felicitat ¿És possible? Aquelles paraules van penetrar dins el meu cor i ell ni s’hi va resistir. Vaig sofrir d’una visió clara del que tenia davant i també, el que es trobava dins meu. Vaig gaudir com mai.

L’obra és molt complicada. Impossible explicar-la aquí, m’allargaria massa. Narra la història d’una família extensíssima que abasta més d’un segle. Generacions de dones que les passen negres i que creuen que la filla  tindrà una vida millor. Molt equivocades, perquè a cada intent de salvació els arriba una desgràcia de la qual no es poden allunyar: la guerra, en termes generals.

I no us penseu que l’autor parla d’una guerra abstracta, aliena al públic, en absolut. Parla de la magnífica història d’Europa, la qual segueix innegablement present: la caiguda d’un Imperi (Pausa). La Primera Guerra Mundial (Pausa). La Segona Guerra Mundial (Pausa). El feixisme (Pausa). La caiguda el mur de Berlín i coetani, la massacre de l’Escola Politècnica de Montreal (Pausa). I ara. (Pausa). Què passa ara?

Wajdi Mouawad sap captivar l’espectador. No només per les seves paraules, que brollen com poesia que atrapa l’ànima, sinó també per l’embolic mental que ens causa. No explica la història cronològicament sinó que, feta a miques, la dona a poc a poc, perquè la puguem entendre, assaborir; i quan creus que per fi has fet teva l’obra, apareix una història completament nova que no saps on col·locar. Si poguéssim escombrar-ne alguna sota l’estora… No acabaríem mai el puzle de la vida.

El puzle, és justament el que prova de resoldre la Loup, la peça més nova de l’arbre genealògic. La seva mare s’acaba de morir de càncer i ja en té prou de tant drama. Vol tenir un futur, almenys la possibilitat d’ell; i sap que per arribar-hi, ha d’entendre el seu passat. Capbussar-se allà on ningú mai s’ha atrevit a entrar, i nosaltres l’acompanyarem. La seva nissaga és molt enrevessada, composta pels dos pilars bàsics d’una família com cal: tragèdia grega (incest del pare, de la filla, del germà i després, tots morts) i evidentment, la concepció freudiana del pare i la mare, o com a mi m’agrada dir-ho: “El pare sempre té la culpa”. Com no gaudirem d’una obra així? Ho té tot.

No m’explanaré més. Tampoc vull fer cap spoiler, però m’agradaria deixar clara una opinió: el final (sense dir quin és) em sembla sublim. Exactament el que esperava i no esperava alhora. La cloenda que una obra d’aquesta grandària necessita, que nosaltres ‒no pas els espectadors, sinó els humans‒ necessitem. I ho agraeixo, ho agraeixo amb tot el meu cor.

Per últim, però no menys important, la posada en escena. Sensacional. Sobretot la possibilitat de representar tres generacions diferents en una mateixa escena i que la divisió s’entengués perfectament: al·lucinant. La direcció d’Oriol Broggi admirable. I també, la bona actuació de cada un dels actors i actrius; penso que tenien molt clar que la protagonista de la nit era l’obra en si, i van saber prendre-hi part sense robar-li el paper.

“No t’abandonaré mai” deien constantment els personatges. I, sincerament, sento que és veritat; que aquesta obra de teatre ja no marxarà mai més del meu cor.

Wasted

Wasted encapçala el títol d’aquesta magnífica obra de Kate Tempest. Un títol que, com poques vegades succeeix, defineix a la perfecció la peça teatral. Wasted: adjectiu per a aquell qui es troba físicament o psicològicament esgotat. I sí, puc assegurar que cada u dels personatges se sentia així. Però, a més, en l’argot dels joves (i ells ho són de joves) significa sota els efectes de l’alcohol i/o les drogues, estat que tampoc abandonen mai en tota la representació. És a dir, amb una sola paraula el Dani, la Carlota i l’Edu queden perfectament retratats.

Tres companys que, després de deu anys de la mort del seu millor amic ―en Toni―, decideixen fer una gran festa en honor seu. Abans que aquesta arribi, cada un d’ells ens delecten amb uns monòlegs brutalment realistes: la seva vida és una merda. Des que el Toni va morir, han anat tots cap a pitjor. Curros de merda, parelles de merda, societats de merda; ells són merda, i ho saben. Imploren al Toni, sempre tornant als records del passat. No ens hem de deixar enganyar, ell no és la història, sinó el punt d’unió dels tres personatges que, incapaços de tirar endavant amb les seves vides, es remunten al meravellós passat que no tornarà mai.

Tant l’Edu, com la Carlota i el Dani ens narren unes experiències lleugerament diferents. Ara bé, la visió que tenen del món és la mateixa, i desesperats per trobar un bocí d’optimisme, cauen dins un cicle de vida erroni que, sincerament, tots nosaltres en algun moment sempre hi acabem atrapats: 1. La vida és una merda. 2. Tens un epitafi i creus que les coses canviaran. 3. Et sents positiu i amb bones idees per tirar endavant, però no les duus a terme. 4. T’acabes rendint i abandones quelcom que ni has intentat i continues dins aquesta vida de merda. Els anys passen i el cicle es repeteix. Depriment, ho sé; però cert.

La festa arriba i com una al·legoria a la teva pròpia vida, trobem una imatge bestial del que tot just ara vinc d’explicar: 1. Surten de festa per desinhibir-se. 2. Beuen alcohol i es droguen a nivells extrems. 3. Van wasted [sota els efectes d’estupefaents], i es proliferen l’amor els uns als altres; ho peten màxim i es prometen l’amistat eterna, comparteixen desitjos i ànsies de canviar, experimenten aquesta falsa felicitat. Però, el matí arriba i amb ell la ressaca, que sempre t’acompanya. 4. Estan wasted [cansats], i tot allò que s’havien promès queda en l’oblit, memòria d’una nit confusa. Res varia, ells són els mateixos i les seves vides una merda. El cicle de la vida, el cicle de la festa. Ídem.

Direcció molt bona d’Iván Morales, amb una posada en escena senzilla però profundament estimulant: llums de colors, música a tot volum i moviments exagerats. Fàcilment podíem perdre el fil de la història i deixar-nos portar per la pura sensitivitat de l’obra, però aquesta no és la intenció del director. “Estigueu desperts!” -ens deia- “perquè el que expliquem no és poca conya.” L’Oriol Esquerda, la Sandra Pujol i el Xavier Teixidó es movien com posseïts no pas per despistar, sinó per remarcar que no pots apartar la mirada ni un segon; “escolta i comprèn bé això que t’estem dient.” Actuació intensa de tots tres, sensacional. Wasted és una obra espectacular, però aneu preparats perquè tanta sinceritat us destrossarà l’ànima.

L’ànec salvatge

Ja han passat dos dies des que vaig veure L’ànec salvatge al Teatre Lliure de Montjuïc. Dos dies, i tot i així no puc deixar de pensar en aquesta obra.

Em trobo a l’autobús, camí de la universitat, capficada amb els meus pensaments i per sorpresa meva m’apareix al cap el record d’aquella extraordinària escenografia: els grans finestrals per on contemplàvem l’exterior de la casa, una il·luminació versemblant que representava bé el dia o la nit, i la neu suau i parsimoniosa que no parava mai de caure; un xiuxiueig d’aire gèlid que s’escolava per la porta de casa i la música meravellosa de Carles Pedragosa. No puc evitar somriure, semblava tan autèntic…

Asseguda a l’últim seient de l’autobús, repenjant el cap a la finestra i amb una cara embadalida, començo a recordar a Hedvig. Em sembla que ara somric encara més. Des del primer segon de l’obra, l’actriu Elena Tarrats havia desaparegut i teníem a la nena de catorze anys: cada gest, so, respiració, moviment; era tan real que al sortir del teatre vaig haver de buscar per internet la seva edat. Podria ser que el Teatre Lliure comencés a contractar a infants? Evidentment que no.

Laura Conejero [Gina Edkal] també sublim: no va parar quieta ni un segon. Amunt i avall, cuinant, netejant, endreçant. Tristament per a les dones, va representar a la perfecció el paper de mare i esposa. I no em vull oblidar a Lluís Marco, el mig tarat avi Ekdal, que em va encantar. Boig, borratxo i vell, aconseguia rebaixar ―sempre en el moment just― la tensió que desprenia l’obra. Li he de donar les gràcies, perquè crec que sense ell, l’angoixa m’hauria capturat i el meu cor encongit hagués desaparegut. M’agradaria parlar de tots els personatges; nou actrius i actors hi havia a escena, i cada un d’ells van fer tan bé el seu paper que es van apropiar magníficament de l’escenari i de tots nosaltres.

En aquest moment em trobo ja quasi a la meva parada i el meu somriure s’engrandeix cada cop més, la gent de l’autobús em comença a mirar estrany. Què li passa a aquesta noia?, deuen pensar. A partir d’aquí, el meu cap es concentra en el contingut de l’obra, el què Ibsen ens volia dir. Penso amb el dualisme de veritat [Gregers Werle] i mentida [el metge Relling], l’idealista i l’escèptic respectivament. I aquí em pregunto, qui és el Bé i qui és el Mal? I si la veritat és dolenta i la mentida bona? Amb quin objectiu vivim, llavors? On es troba la felicitat? “Si treu vostè la mentida vital a un home vulgar, li treu al mateix temps la felicitat” diu Relling. Utilitza sempre unes paraules tan dures però alhora certes. És el mentider el que diu la veritat, i Werle qui viu enganyat? Tantes preguntes… Si li sumem, a més, la metàfora de l’ànec amagat al soterrani, la meva ment vol explotar. Qui representa? Sincerament, penso que tots som l’ànec salvatge; ells i nosaltres.

Julio Manrique ha fet una direcció única, cada detall ajuda a fer encara més bella aquesta peça teatral. Ara mateix, l’admiro molt. Miro per la finestra i ja veig el final del meu trajecte, les portes s’obren i salto de l’autobús, aixeco la vista al cel brillant i ric sense vergonya, m’espera un dia fantàstic. Finalment, com diu Relling: “A fora, ha deixat de nevar” i jo, torno a respirar.

Dolça Sodoma Meva

Què en sabem de Sodoma? I de Gomorra? La llegenda parla de dues ciutats bessones que foren corrompudes pels vicis i destruïdes en mans del Déu bíblic. Però, per què van ser castigades? Clarament, eren ciutats del pecat. A Sodoma i a Gomorra se celebraven les millors festes i es duien a terme els millors banquets: menjar, alcohol i sexe. Us ho imagineu? Un autèntic paradís terrenal. I això a Déu no li interessa, perquè l’única promesa que manté creient els fidels és la del paradís celestial. Si aquests descobrissin que tot allò que anhelen ho tenen a l’abast, abandonarien la religió i Déu es quedaria sol. Per això, és necessària l’aniquilació total de qualsevol rastre de paradís terrenal.

Del conflicte, només en quedà una supervivent; la bella escultura de sal que avui ens ve a explicar la història: el cel s’esquerda, la pluja cau. Una dona és allà i no s’ha mogut durant segles. Les gotes d’aigua, lentament, la fan renéixer. La tela que la recobreix rellisca i el públic expectant espera descobrir la veritat.

Enka Alonso encarna el paper de dona seductora preparada per menjar-se el món. I oi tant si ho fa! Aconsegueix captivar a cadascú dels espectadors, els enamora i els fa desitjosos de la seva veu i del seu cos. Quedem hipnotitzats i a mercè de la dolça escultura de sal; podria fer el que volgués amb nosaltres i així pretén fer-ho, perquè ella sap que la volem.

Narració esplèndida de Laurent Gaudé, la qual hauria pogut perdre força si no fos per Sergi Marí i Montse González. La transcendència del monòleg desapareix si no es veu reflectida en l’obra la confiança de l’actriu cap als directors. Sense la història, l’escultura de sal no tenia per què seguir existint. Sense una bona direcció, l’actuació d’Enka Alonso hauria perdut significació. Els quatre elements es troben perfectament alineats i això fa que aquesta peça teatral sigui imprescindible de veure.

Gràcies Ionesco

Un Vell i una Vella viuen aïllats en una casa en ruïnes envoltada d’aigua. Són gent humil, visiblement orgullosos amb la vida que els hi ha tocat. Però avui tot canviarà, tenen visita. Els convidats [fantasmes, éssers del no-res] venen per conèixer l’Absoluta Veritat, formulada pel Vell. Després d’aquesta nit el cercle quedarà tancat, totes les preguntes seran contestades i la penitència de l’estranya parella, incompresa fins llavors, haurà finalitzat.

La trama es desenvolupa mentre esperen a l’orador, encarregat de transmetre el sublim missatge del Vell. Mentrestant, conversacions aparentment insignificants, però d’una transcendència valuosa. Ionesco sabia perfectament el que es feia, i la traducció i direcció d’aquesta peça teatral ha aconseguit arribar formidablement a la seva altura.

Sensacional actuació de Carles Martínez. Des del primer moment s’introdueix en el paper d’una manera tan extraordinària, que et fa creure l’existència d’aquest individu tan inversemblant. Míriam Alamany també admirable amb el seu paper de dona que viu i respira pel seu home. A més, la interrelació entre els dos personatges, tant en els diàlegs com en les gesticulacions, és sorprenent, amb una compenetració que fa por.

La posada en escena és simplement esplèndida: un escenari ple de cadires buides preparades pels convidats, els éssers del “no-res”. Es crea una imatge brutalment bella i trista alhora.

Obra imprescindible de veure. Surts del teatre volent cridar davant l’obvietat amb la qual Ionesco exemplifica l’absurditat humana i la dificultat que tenim per comprendre-la. No us la podeu perdre; gràcies Ionesco.