El laberinto mágico

El Teatre Romea estrena El laberinto mágico. Inicialment, un conjunt de sis novel·les de Max Aub sobre la Guerra Civil espanyola, que José Ramón Fernández ha versionat i Ernesto Caballero dirigit. És a dir, sis novel·les a veu narrativa transformades en dues hores de teatre dialogat. Un repte molt arriscat i, en aquest cas, destinat al fracàs.

Des del meu punt de vista, no m’ha agradat la forma en què s’han enfrontat al text. Penso que quan passes d’un gènere a l’altre, has de comprendre el què l’autor vol transmetre a través de les paraules; no només el missatge, sinó les idees i sentiments que ronden pel cap dels personatges: inseguretats, insatisfaccions, impotències. Transportar l’ambient del text narrat a l’escenari, i aconseguir que l’espectador formi part de la història igual com si ho estigués llegint, però amb una sensació completament diferent, la del teatre.

Aquí és on s’ha fallat: atmosfera inexistent. Comença l’obra, acaba l’obra i jo segueixo asseguda a la butaca; no he aconseguit entrar dins la història. Els meus ulls estaven clavats a l’escenari veient com els actors i les actrius es movien per l’espai, res més.

Això és perquè la metodologia de l’obra s’ha fet pesada: “Yo me llamo…”. Una hora i mitja de contínues presentacions, de noms impossibles de recordar, d’inicis de cròniques que es queden en això, inicis. L’última mitja hora: el final de la guerra, la mort de tots. Aquest és el problema, inici i final, un rere l’altre. No hi ha temps per desenvolupar la història. És el que passa quan redueixes sis novel·les a dues hores de teatre: l’obra queda en res.

Fins i tot l’intent dels músics a introduir una mica d’expectació fracassa: la música es superposava a la veu dels actors. El que havia de ser un corrent de tensió entre uns i altres, acaba per evidenciar encara més la falta d’unió entre els elements encarregats de crear l’atmosfera màgica.

El laberinto mágico era un desig ambiciós. Una aposta arriscada que, pel meu gust, no ha sortit bé. Veig la barreja de gèneres com a un intent d’enfrontar-te als reptes impostats per la literatura. La qüestió és tenir clar el que busques i lluitar per aconseguir-ho. Potser no a la primera, però l’important és no rendir-se.