Boscos

Quin dia de merda el d’ahir. Plovia i feia un fred de l’hòstia. Vocabulari poc adequat, però em posa de mal humor aquest temps de bojos; no havia arribat ja la primavera? On és el sol? Vull que la calor m’acariciï la pell. Sé perfectament que només fa dos dies que plou i el bon temps tornarà aviat; però és que sóc dramàtica de mena. Potser per això m’agraden tant les tragèdies. I l’obra d’ahir…

Boscos forma part de la tetralogia La sang de les promeses de Wajdi Mouawad. Què puc dir d’aquest home? Poques coses i Viquipèdia també. Però, havent vist només una peça teatral seva, ja sento dins meu una idolatria cap a ell i em desperta un profund interès per a saber més. Qui sap, podria ser que d’aquí poc construeixi un altar en honor seu o comenci una llarga investigació sobre la seva vida i obra. Hi veig un possible TFG per aquí?

Com deia, el dia d’ahir va ser una merda, i quan vaig arribar a la Biblioteca de Catalunya em trobava cansada i incapaç de “sofrir” quatre hores de teatre. Sofrir entre cometes, perquè va ser escoltar els primers versos i Uau! Definitivament vaig sofrir, però de felicitat ¿És possible? Aquelles paraules van penetrar dins el meu cor i ell ni s’hi va resistir. Vaig sofrir d’una visió clara del que tenia davant i també, el que es trobava dins meu. Vaig gaudir com mai.

L’obra és molt complicada. Impossible explicar-la aquí, m’allargaria massa. Narra la història d’una família extensíssima que abasta més d’un segle. Generacions de dones que les passen negres i que creuen que la filla  tindrà una vida millor. Molt equivocades, perquè a cada intent de salvació els arriba una desgràcia de la qual no es poden allunyar: la guerra, en termes generals.

I no us penseu que l’autor parla d’una guerra abstracta, aliena al públic, en absolut. Parla de la magnífica història d’Europa, la qual segueix innegablement present: la caiguda d’un Imperi (Pausa). La Primera Guerra Mundial (Pausa). La Segona Guerra Mundial (Pausa). El feixisme (Pausa). La caiguda el mur de Berlín i coetani, la massacre de l’Escola Politècnica de Montreal (Pausa). I ara. (Pausa). Què passa ara?

Wajdi Mouawad sap captivar l’espectador. No només per les seves paraules, que brollen com poesia que atrapa l’ànima, sinó també per l’embolic mental que ens causa. No explica la història cronològicament sinó que, feta a miques, la dona a poc a poc, perquè la puguem entendre, assaborir; i quan creus que per fi has fet teva l’obra, apareix una història completament nova que no saps on col·locar. Si poguéssim escombrar-ne alguna sota l’estora… No acabaríem mai el puzle de la vida.

El puzle, és justament el que prova de resoldre la Loup, la peça més nova de l’arbre genealògic. La seva mare s’acaba de morir de càncer i ja en té prou de tant drama. Vol tenir un futur, almenys la possibilitat d’ell; i sap que per arribar-hi, ha d’entendre el seu passat. Capbussar-se allà on ningú mai s’ha atrevit a entrar, i nosaltres l’acompanyarem. La seva nissaga és molt enrevessada, composta pels dos pilars bàsics d’una família com cal: tragèdia grega (incest del pare, de la filla, del germà i després, tots morts) i evidentment, la concepció freudiana del pare i la mare, o com a mi m’agrada dir-ho: “El pare sempre té la culpa”. Com no gaudirem d’una obra així? Ho té tot.

No m’explanaré més. Tampoc vull fer cap spoiler, però m’agradaria deixar clara una opinió: el final (sense dir quin és) em sembla sublim. Exactament el que esperava i no esperava alhora. La cloenda que una obra d’aquesta grandària necessita, que nosaltres ‒no pas els espectadors, sinó els humans‒ necessitem. I ho agraeixo, ho agraeixo amb tot el meu cor.

Per últim, però no menys important, la posada en escena. Sensacional. Sobretot la possibilitat de representar tres generacions diferents en una mateixa escena i que la divisió s’entengués perfectament: al·lucinant. La direcció d’Oriol Broggi admirable. I també, la bona actuació de cada un dels actors i actrius; penso que tenien molt clar que la protagonista de la nit era l’obra en si, i van saber prendre-hi part sense robar-li el paper.

“No t’abandonaré mai” deien constantment els personatges. I, sincerament, sento que és veritat; que aquesta obra de teatre ja no marxarà mai més del meu cor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s