L’ànec salvatge

Ja han passat dos dies des que vaig veure L’ànec salvatge al Teatre Lliure de Montjuïc. Dos dies, i tot i així no puc deixar de pensar en aquesta obra.

Em trobo a l’autobús, camí de la universitat, capficada amb els meus pensaments i per sorpresa meva m’apareix al cap el record d’aquella extraordinària escenografia: els grans finestrals per on contemplàvem l’exterior de la casa, una il·luminació versemblant que representava bé el dia o la nit, i la neu suau i parsimoniosa que no parava mai de caure; un xiuxiueig d’aire gèlid que s’escolava per la porta de casa i la música meravellosa de Carles Pedragosa. No puc evitar somriure, semblava tan autèntic…

Asseguda a l’últim seient de l’autobús, repenjant el cap a la finestra i amb una cara embadalida, començo a recordar a Hedvig. Em sembla que ara somric encara més. Des del primer segon de l’obra, l’actriu Elena Tarrats havia desaparegut i teníem a la nena de catorze anys: cada gest, so, respiració, moviment; era tan real que al sortir del teatre vaig haver de buscar per internet la seva edat. Podria ser que el Teatre Lliure comencés a contractar a infants? Evidentment que no.

Laura Conejero [Gina Edkal] també sublim: no va parar quieta ni un segon. Amunt i avall, cuinant, netejant, endreçant. Tristament per a les dones, va representar a la perfecció el paper de mare i esposa. I no em vull oblidar a Lluís Marco, el mig tarat avi Ekdal, que em va encantar. Boig, borratxo i vell, aconseguia rebaixar ―sempre en el moment just― la tensió que desprenia l’obra. Li he de donar les gràcies, perquè crec que sense ell, l’angoixa m’hauria capturat i el meu cor encongit hagués desaparegut. M’agradaria parlar de tots els personatges; nou actrius i actors hi havia a escena, i cada un d’ells van fer tan bé el seu paper que es van apropiar magníficament de l’escenari i de tots nosaltres.

En aquest moment em trobo ja quasi a la meva parada i el meu somriure s’engrandeix cada cop més, la gent de l’autobús em comença a mirar estrany. Què li passa a aquesta noia?, deuen pensar. A partir d’aquí, el meu cap es concentra en el contingut de l’obra, el què Ibsen ens volia dir. Penso amb el dualisme de veritat [Gregers Werle] i mentida [el metge Relling], l’idealista i l’escèptic respectivament. I aquí em pregunto, qui és el Bé i qui és el Mal? I si la veritat és dolenta i la mentida bona? Amb quin objectiu vivim, llavors? On es troba la felicitat? “Si treu vostè la mentida vital a un home vulgar, li treu al mateix temps la felicitat” diu Relling. Utilitza sempre unes paraules tan dures però alhora certes. És el mentider el que diu la veritat, i Werle qui viu enganyat? Tantes preguntes… Si li sumem, a més, la metàfora de l’ànec amagat al soterrani, la meva ment vol explotar. Qui representa? Sincerament, penso que tots som l’ànec salvatge; ells i nosaltres.

Julio Manrique ha fet una direcció única, cada detall ajuda a fer encara més bella aquesta peça teatral. Ara mateix, l’admiro molt. Miro per la finestra i ja veig el final del meu trajecte, les portes s’obren i salto de l’autobús, aixeco la vista al cel brillant i ric sense vergonya, m’espera un dia fantàstic. Finalment, com diu Relling: “A fora, ha deixat de nevar” i jo, torno a respirar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s