Wasted

Wasted encapçala el títol d’aquesta magnífica obra de Kate Tempest. Un títol que, com poques vegades succeeix, defineix a la perfecció la peça teatral. Wasted: adjectiu per a aquell qui es troba físicament o psicològicament esgotat. I sí, puc assegurar que cada u dels personatges se sentia així. Però, a més, en l’argot dels joves (i ells ho són de joves) significa sota els efectes de l’alcohol i/o les drogues, estat que tampoc abandonen mai en tota la representació. És a dir, amb una sola paraula el Dani, la Carlota i l’Edu queden perfectament retratats.

Tres companys que, després de deu anys de la mort del seu millor amic ―en Toni―, decideixen fer una gran festa en honor seu. Abans que aquesta arribi, cada un d’ells ens delecten amb uns monòlegs brutalment realistes: la seva vida és una merda. Des que el Toni va morir, han anat tots cap a pitjor. Curros de merda, parelles de merda, societats de merda; ells són merda, i ho saben. Imploren al Toni, sempre tornant als records del passat. No ens hem de deixar enganyar, ell no és la història, sinó el punt d’unió dels tres personatges que, incapaços de tirar endavant amb les seves vides, es remunten al meravellós passat que no tornarà mai.

Tant l’Edu, com la Carlota i el Dani ens narren unes experiències lleugerament diferents. Ara bé, la visió que tenen del món és la mateixa, i desesperats per trobar un bocí d’optimisme, cauen dins un cicle de vida erroni que, sincerament, tots nosaltres en algun moment sempre hi acabem atrapats: 1. La vida és una merda. 2. Tens un epitafi i creus que les coses canviaran. 3. Et sents positiu i amb bones idees per tirar endavant, però no les duus a terme. 4. T’acabes rendint i abandones quelcom que ni has intentat i continues dins aquesta vida de merda. Els anys passen i el cicle es repeteix. Depriment, ho sé; però cert.

La festa arriba i com una al·legoria a la teva pròpia vida, trobem una imatge bestial del que tot just ara vinc d’explicar: 1. Surten de festa per desinhibir-se. 2. Beuen alcohol i es droguen a nivells extrems. 3. Van wasted [sota els efectes d’estupefaents], i es proliferen l’amor els uns als altres; ho peten màxim i es prometen l’amistat eterna, comparteixen desitjos i ànsies de canviar, experimenten aquesta falsa felicitat. Però, el matí arriba i amb ell la ressaca, que sempre t’acompanya. 4. Estan wasted [cansats], i tot allò que s’havien promès queda en l’oblit, memòria d’una nit confusa. Res varia, ells són els mateixos i les seves vides una merda. El cicle de la vida, el cicle de la festa. Ídem.

Direcció molt bona d’Iván Morales, amb una posada en escena senzilla però profundament estimulant: llums de colors, música a tot volum i moviments exagerats. Fàcilment podíem perdre el fil de la història i deixar-nos portar per la pura sensitivitat de l’obra, però aquesta no és la intenció del director. “Estigueu desperts!” -ens deia- “perquè el que expliquem no és poca conya.” L’Oriol Esquerda, la Sandra Pujol i el Xavier Teixidó es movien com posseïts no pas per despistar, sinó per remarcar que no pots apartar la mirada ni un segon; “escolta i comprèn bé això que t’estem dient.” Actuació intensa de tots tres, sensacional. Wasted és una obra espectacular, però aneu preparats perquè tanta sinceritat us destrossarà l’ànima.

L’ànec salvatge

Ja han passat dos dies des que vaig veure L’ànec salvatge al Teatre Lliure de Montjuïc. Dos dies, i tot i així no puc deixar de pensar en aquesta obra.

Em trobo a l’autobús, camí de la universitat, capficada amb els meus pensaments i per sorpresa meva m’apareix al cap el record d’aquella extraordinària escenografia: els grans finestrals per on contemplàvem l’exterior de la casa, una il·luminació versemblant que representava bé el dia o la nit, i la neu suau i parsimoniosa que no parava mai de caure; un xiuxiueig d’aire gèlid que s’escolava per la porta de casa i la música meravellosa de Carles Pedragosa. No puc evitar somriure, semblava tan autèntic…

Asseguda a l’últim seient de l’autobús, repenjant el cap a la finestra i amb una cara embadalida, començo a recordar a Hedvig. Em sembla que ara somric encara més. Des del primer segon de l’obra, l’actriu Elena Tarrats havia desaparegut i teníem a la nena de catorze anys: cada gest, so, respiració, moviment; era tan real que al sortir del teatre vaig haver de buscar per internet la seva edat. Podria ser que el Teatre Lliure comencés a contractar a infants? Evidentment que no.

Laura Conejero [Gina Edkal] també sublim: no va parar quieta ni un segon. Amunt i avall, cuinant, netejant, endreçant. Tristament per a les dones, va representar a la perfecció el paper de mare i esposa. I no em vull oblidar a Lluís Marco, el mig tarat avi Ekdal, que em va encantar. Boig, borratxo i vell, aconseguia rebaixar ―sempre en el moment just― la tensió que desprenia l’obra. Li he de donar les gràcies, perquè crec que sense ell, l’angoixa m’hauria capturat i el meu cor encongit hagués desaparegut. M’agradaria parlar de tots els personatges; nou actrius i actors hi havia a escena, i cada un d’ells van fer tan bé el seu paper que es van apropiar magníficament de l’escenari i de tots nosaltres.

En aquest moment em trobo ja quasi a la meva parada i el meu somriure s’engrandeix cada cop més, la gent de l’autobús em comença a mirar estrany. Què li passa a aquesta noia?, deuen pensar. A partir d’aquí, el meu cap es concentra en el contingut de l’obra, el què Ibsen ens volia dir. Penso amb el dualisme de veritat [Gregers Werle] i mentida [el metge Relling], l’idealista i l’escèptic respectivament. I aquí em pregunto, qui és el Bé i qui és el Mal? I si la veritat és dolenta i la mentida bona? Amb quin objectiu vivim, llavors? On es troba la felicitat? “Si treu vostè la mentida vital a un home vulgar, li treu al mateix temps la felicitat” diu Relling. Utilitza sempre unes paraules tan dures però alhora certes. És el mentider el que diu la veritat, i Werle qui viu enganyat? Tantes preguntes… Si li sumem, a més, la metàfora de l’ànec amagat al soterrani, la meva ment vol explotar. Qui representa? Sincerament, penso que tots som l’ànec salvatge; ells i nosaltres.

Julio Manrique ha fet una direcció única, cada detall ajuda a fer encara més bella aquesta peça teatral. Ara mateix, l’admiro molt. Miro per la finestra i ja veig el final del meu trajecte, les portes s’obren i salto de l’autobús, aixeco la vista al cel brillant i ric sense vergonya, m’espera un dia fantàstic. Finalment, com diu Relling: “A fora, ha deixat de nevar” i jo, torno a respirar.