Dolça Sodoma Meva

Què en sabem de Sodoma? I de Gomorra? La llegenda parla de dues ciutats bessones que foren corrompudes pels vicis i destruïdes en mans del Déu bíblic. Però, per què van ser castigades? Clarament, eren ciutats del pecat. A Sodoma i a Gomorra se celebraven les millors festes i es duien a terme els millors banquets: menjar, alcohol i sexe. Us ho imagineu? Un autèntic paradís terrenal. I això a Déu no li interessa, perquè l’única promesa que manté creient els fidels és la del paradís celestial. Si aquests descobrissin que tot allò que anhelen ho tenen a l’abast, abandonarien la religió i Déu es quedaria sol. Per això, és necessària l’aniquilació total de qualsevol rastre de paradís terrenal.

Del conflicte, només en quedà una supervivent; la bella escultura de sal que avui ens ve a explicar la història: el cel s’esquerda, la pluja cau. Una dona és allà i no s’ha mogut durant segles. Les gotes d’aigua, lentament, la fan renéixer. La tela que la recobreix rellisca i el públic expectant espera descobrir la veritat.

Enka Alonso encarna el paper de dona seductora preparada per menjar-se el món. I oi tant si ho fa! Aconsegueix captivar a cadascú dels espectadors, els enamora i els fa desitjosos de la seva veu i del seu cos. Quedem hipnotitzats i a mercè de la dolça escultura de sal; podria fer el que volgués amb nosaltres i així pretén fer-ho, perquè ella sap que la volem.

Narració esplèndida de Laurent Gaudé, la qual hauria pogut perdre força si no fos per Sergi Marí i Montse González. La transcendència del monòleg desapareix si no es veu reflectida en l’obra la confiança de l’actriu cap als directors. Sense la història, l’escultura de sal no tenia per què seguir existint. Sense una bona direcció, l’actuació d’Enka Alonso hauria perdut significació. Els quatre elements es troben perfectament alineats i això fa que aquesta peça teatral sigui imprescindible de veure.